Sa limba sarda comuna po Marcu Solinas, ingenieri informàticu

S’ingenieri informàticu Marcu Solinas chistionat de sa limba sarda comuna

A s’incumentzu ddue fiat sa grammàtica de Antoni Lèpori, chi dd’aia agatada in internet una die chi mi fia postu in conca de cumprèndere comente si depiat coniugare in Sardu unu tzertu verbu. Aici chisionat Marcu Solinas. Aici apo iscobertu totu unu mundu chi fintzas a tando fiat cosa disconnota: s’ortografia de su Sardu. Ma depo nàrrere sa beridade: totu cussos sìngios istròlicos, pro nàrrere, sa “ç” o sa “k”, m’ant semper lassadu unu pagu dudosu, a su puntu chi, cando una bia m’est bènnidu a conca de dd’iscrìere una lìtera in Sardu a s’amorada mia de tando, no ddos apo leados in perunu cunsideru e apo iscritu casi sena règula peruna.

A pustis est bènnidu su cursu “online” de iscritura de s’Universidade de Casteddu, dotzente Màriu Puddu. “Fuedhai e iscriri”, si naraiat. Depo nàrrere chi a ddu sighire est istada cosa de profetu mannu. Apo cumpresu a beru ite bolet nàrrere sa regularidade de s’iscritura, e apo fintzas imparadu in pagu tempus unu muntone de cuntzetos chi a sa sola seguru aia matanadu meda de prus. Ma sighende su critèriu imparadu dae Puddu, fatu fatu Sardos madrelìngua non renessiant a cumprèndere cussu DH, a su puntu chi una paràula simpre meda che a “bidha” paese, gente meda mi dd’at lèghida “bida”. In prus, carchi incoerèntzia chi a pàrrere miu ddoe fiat mi faghiat pensare chi forsis fintzas cussu critèriu si podiat megiorare.

Chirca chi ti chirco, so coladu fintzas peri is “Arrègulas”, prus o mancu in su matessi perìodu chi aia connotu sa LSC. Cussos duos critèrios, chi ambos boliant èssere ufitziales pro su Sardu, mi nde ddos apo istudiados paris. Iscriende a bortas sighia s’unu, a bortas s’àteru. Est istadu in cussu momentu chi so coladu dae s’istùdiu de s’ortografia “tout-court” a sa polìtica linguìstica.

Sende chi non so unu linguista, unu tècnicu de sa limba, non potzo nàrrere si una, s’àtera o ambas cussas propostas sunt bene fatas o nono. S’opinione mia est chi ambas sunt fàtziles a ddas imparare e impreare. Però mi praghet a arresonare in custa manera: a nos cumbenit de prus a nos fàghere bìere unidos o partzidos? Semper ddi depimus annànghere linna a su fogu de cussu “mal unidos” malaitu chi calicunu nos at apitzigadu carchi sèculu a oe? Sa risposta mi paret làdina: tzertu chi nono! E tando, a chie deghet a bìere s’espressada prus manna de sa cultura sarda, sa Limba nostra, partzida in duos truncones mannos, chi in prus mancu si cumprendet segundu cun cale critèriu iscientìficu si faghet, custa partzidura? Tzertu no a is Sardos! Duncas, a seberare intra de is duas propostas non fiat isceti a istabilire a cale critèriu de istandardizatzione pònnere fatu, ma mesches a seberare intre una polìtica partzidora e una polìtica chi punnat a unire sa gente sarda, movende dae sa limba. Ca a partzire s’ischit semper cando si cumentzat, ma mai si e cando nos firmamus.

Duncas, sa LSC est unu critèriu chi non chircat de si diferentziare a mala bògia dae àteras limbas ma bolet èssere, antzis est, simpre meda, arresonada, sena sìngios curiosos e coerente. In prus, cosa chi a mie mi praghet meda, lassat a chie dd’impreat su lèssicu lìberu: custu est forsis unu de sos puntos de fortza prus mannos, ca aici onniunu podet pònnere is paràulas de su connotu de s’allega cosa sua, ma fintzas ca nos lassat lìberos de ammisturare su lèssicu de totu cantu su Sardu, faghende a manera chi su chi iscriimus siat prus ricu e prus bellu.