Sa Sardigna in sa gherra de sutzessione ispagnola

Sa Sardigna at semper tentu sa parte sua in sas acuntèssidas  istòricas de Europa.  Comente, pro nàrrere, in sa gherra de sutzessione ispagnola

In su  1700, su re ispagnolu  Càralu  2 si nche morit sena lassare eredes e cun unu testamentu chi no agradat a totus. Sos poderios europeos l’ant inghiriadu fintzas a s’ùrtimu pro lu cumbìnchere a isseberare sa pessone chi lis praghiat de prus: in fines binchet   sa Frantza  de su  Re Sole e su nebode suo  Filipu  de Anjou est inditadu comente sutzessore. S’orizonte nou chi s’est disinnende  in Europa, cun una alliàntzia poderosa intre sos  duos monarcas Borbones e sos impèrios issoro de tipu assolutista, faghet inchietare meda su restu de sas cortes europeas. S’Inghilterra, tando, promovet  sa costitutzione de s’Alliàntzia manna de s’Haia paris  cun Àustria e Olanda pro torrare a istabilire s’echilìbriu  in su continente. In su  1702 cumintzat sa gherra intre sos Borbones e sos poderios de s’Haia, chi sunt de acordu pro cunchistare sa penìsula ibèrica  e intronizare   s’Archiduca Càralu de Àustria comente  re de sa monarchia ispànica.

Pro cunsighire sos obietivos issoro, s’Inghilterra e sos alliados suos chircant agiudu in unos cantos territòrios peninsulares, chi lis diant servire comente base  pro s’invasione issoro. In s’annu 1703 s’agiunghet su  Portugallu. Su  Printzipadu de Catalugna, a bètia de sas tensiones semper prus mannas cun su guvernu de Filipu  5 e sas afinidades cummertziales e polìticas  cun sos inglesos e sos olandesos,  si mantenet fidele. Petzi in su 1705, cando sa fratzione austriatzista oprìmida si faghet forte e si coòrdinat  cun sos alliados  in  su patu de Gènova, sas istitutziones catalanas reconnoschent a  Càralu  de Àustria comente re cando custu leat Bartzellona. A pustis de pagu, Aragona e Valèntzia faghent su matessi.

In  Sardigna, rennu de màdrighe catalanu-aragonesa, sos ligàmenes  cun sos territòrios  de sa Corona de Aragona sunt astrintos a beru. S’istabilimemtu de una istrutura istitutzionale de ispiratzione catalana in su tempus de sa cunchista de s’ìsula (ss. 14-15), s’intitulatzione de sos fèudos noos a nòbiles de orìgine ibèrica  e s’esistèntzia de ligàmenes cummertziales fortes dae un’ala a s’àtera de su mare faghent cumprèndere proite sas classes dirigentes sardas  de su 1700 sunt gasi  catalanizadas e  ispanizadas a su puntu de impreare su catalanu  e s’ispagnolu  comente limbas veiculares. Duncas, in una gherra chi no interessat s’Ispagna ebbia ma totu s’Europa, sa Sardigna tenet una parte de importu, pro more de sa positzione istratègica sua in su Mediterràneu.

Sa Sardigna, a sa prima,  est a s’ala  de Filipu 5. Su vitzerè sighit  una polìtica isulatzionista pro istransire influèntzias austriatzistas. Ma s’atzione repressiva contra a sos austriatzistas – cun cunfiscas de benes e espulsiones  dae s’ìsula – paris cun una economia de gherra e unu cummèrtziu blocadu, giughent  a una cuntestatzione progressiva de s’autoridade filipista: aumentant sos chi sunt in favore de Càralu. E in su 1708 b’at  una rebellia austriatzista in Gaddura chi interessat fintzas S’Alighera. Cussu istiu matessi, sa flota inglesa bombardat Casteddu, e su vitzerè tzedit sa tzitade paris cun su restu de s’ìsula.

Sa fase austriatzista  de Sardigna est un’època pagu istudiada; podimus petzi riferire una situatzione econòmica precària e una tzerta  continuidade polìticu-istitutzionale. In su 1710 sos borbones proant a l’invàdere dae  Gènova ma sa flota inglesa no los lassat colare. Dae Bartzellona, in ue  s’Archiduca Càralu aiat postu sa corte sua, mandant  sos primos vitzerès e sos disponimentos pro su guvernu de s’ìsula, orientados mescamente a sa defensa de su territòriu e a su recùperu de s’economia. A bètia de sas dificultades, sa Sardigna connoschet unu tempus de istabilidade relativa. Est tando chi b’at  totu una sèrie de cambiamentos polìticos chi ponent sas cosas a susu in giosso: cun sa morte de s’imperadore de Àustria sena discendentes,  a s’ Archiduca l’issèberant comente sutzessore suo –  de custu s’ Inghilterra nde bogat profetu  pro  abbandonare una gherra chi no li torrat a contu – e sos esèrtzitos  de s’alliàntzia  abbandonant sa Catalugna.

Duncas in s’annu 1713 Bartzellona abbarrat  a sa sola e sos borbones, chi sunt prus fortes,  cumintzant a l’inghiriare dae mare e dae terra. In custa situatzione  de resistèntzia e misèria, sas naves chi crompent a sa tzitade  cun sas provistas  resessende a nche colare su blocu sunt retzidas cun alligria manna dae sa gente. In mesu de custas, narant sas crònacas de s’època, nd’arribbant fintzas dae Sardigna (su 3 e su 14 de ghennàrgiu, su 7 de freàrgiu  e su 20 de martzu de su 1714). Benint dae enclaves  comente s’Alighera, in ue colliant dinare dae sos parrochianos prus ricos pro finantziare  sos resistentes catalanos. Però b’at sardos fintas a s’ala contrària. Su prus importante est Vicente Bacallar y Sanna, biògrafu de Filipu 5 e autore de sos Commentarios de la guerra de España (1725). In sa matessi òpera issu bantat su tenente sardu de sos granaderis   José Delitala, chi leat parte  in sos assaltos sambenosos a Bartzellona de austu. Prus pagu èpica sa vida de su butegheri  sardu residente in Bartzellona, Esteban Ochanu, chi a pustis de sa derrota si presentat a unu notàriu pro tzertificare chi est istadu semper a s’ala de Filpu  5.

Bartzellona ruet in su 1714. Sa Sardigna abbarrat in manos  de Càralu  de Àustria. Sa Sitzìlia la dant a sos Savojas pro los cumpensare de s’agiudu issoro in sa gherra. Pustis, Filipu de Ispagna torrat a cumintzare a gherrare contra a s’imperadore Càralu e invadet sa Sardigna in su 1717. In custu cuntestu S’Alighera est assediada, resistende pro 40 dies a s’inimigu. Tando sos poderios europeos faghent un’àtera alliàntzia  e in su  1718 nche bogant sos ispagnolos dae Sardigna. In sas negotziatziones de paghe, sa Sardigna colat a sos Savojas e sa Sitzìlia a s’imperadore de Àustria. Duncas, sa matessi gherra chi faghet agabbare sa soverania de su  Pintzipadu de Catalugna segat sos ligàmenes chi b’at àpidu pro  400 annos intre sa  Sardigna e sos territòrios antigos de sa  Corona de Aragona.